Funció pública Article jurídic

La jubilació parcial dels funcionaris de carrera: inexistència de règim general aplicable i abast de les excepcions normatives

La jubilació parcial no forma part, amb caràcter general, del règim de classes passives ni del règim estatutari del personal funcionari de carrera. En l’estat actual del dret vigent, aquesta figura opera de manera pròpia en l’àmbit laboral de la Seguretat Social i només pot projectar-se sobre l’ocupació en règim laboral.

Redacció JurisAdmin ·
La jubilació parcial dels funcionaris de carrera: inexistència de règim general aplicable i abast de les excepcions normatives

Marc normatiu aplicable

La qüestió s’inscriu en l’àmbit de la funció pública, concretament en el règim del personal funcionari de carrera, i exigeix distingir-lo del personal laboral. Com a marc bàsic, cal partir del Reial decret legislatiu 5/2015, de 30 d’octubre, pel qual s’aprova el text refós de la Llei de l’Estatut bàsic de l’empleat públic (EBEP), especialment dels seus articles 8 i 9, que diferencien les classes d’empleats públics i defineixen el personal funcionari de carrera, i de l’article 67, relatiu a la jubilació, que es limita a establir que «la jubilació dels funcionaris podrà ser: voluntària, forçosa i per la declaració d’incapacitat permanent», sense preveure la jubilació parcial com a modalitat ordinària del règim funcionarial. Font oficial: https://www.boe.es/buscar/act.php?id=BOE-A-2015-11719

Des del punt de vista prestacional, és nuclear el text refós de la Llei general de la Seguretat Social, aprovat pel Reial decret legislatiu 8/2015, de 30 d’octubre, especialment els articles 215 i concordants, que regulen la jubilació parcial com a institució pròpia del sistema de Seguretat Social, vinculada a la reducció de jornada i, en determinats casos, al contracte de relleu. Aquesta regulació està concebuda per a subjectes inclosos en el seu camp d’aplicació i respon a una lògica laboral, no estatutària. Font oficial: https://www.boe.es/buscar/act.php?id=BOE-A-2015-11724

Per al personal funcionari de carrera de l’Administració de la Generalitat i del seu sector públic amb règim funcionarial, la normativa catalana de funció pública no configura, amb caràcter general, un dret a la jubilació parcial dels funcionaris. En l’àmbit català, el Decret legislatiu 1/1997, de 31 d’octubre, pel qual s’aprova la refosa en un text únic dels preceptes de determinats textos legals vigents a Catalunya en matèria de funció pública, conté la regulació pròpia del personal funcionari però no estableix un règim general de jubilació parcial funcionarial equiparable al laboral. Font oficial: https://portaljuridic.gencat.cat/ca/document-del-pjur/?documentId=175699

Anàlisi sistemàtica del règim jurídic

La primera precisió tècnica és conceptual: la jubilació parcial no és una categoria general de jubilació predicable automàticament de tot empleat públic, sinó una institució jurídica que pertany, en el seu disseny normatiu ordinari, al sistema de Seguretat Social i a relacions de treball de naturalesa laboral. L’article 215.1 del TRLGSS defineix la jubilació parcial en termes de simultaneïtat entre pensió i treball a temps parcial: «els treballadors que hagin complert l’edat […] podran accedir a la jubilació parcial quan simultàniament celebrin un contracte de treball a temps parcial» o bé quan es redueixi la jornada en els termes legalment previstos. Aquesta arquitectura normativa pressuposa instruments aliens al règim funcionarial clàssic, singularment el contracte a temps parcial i, si escau, el contracte de relleu. Enllaç oficial: https://www.boe.es/buscar/act.php?id=BOE-A-2015-11724

En canvi, l’EBEP no incorpora la jubilació parcial dins les modalitats de jubilació funcionarial. L’article 67.1 EBEP enumera únicament la jubilació voluntària, la forçosa i la derivada d’incapacitat permanent. Aquesta dada és decisiva: en absència de previsió legal expressa, no és jurídicament possible traslladar al personal funcionari de carrera una institució pensada per al treballador laboral. El principi de legalitat estatutària en matèria de drets, deures i situacions administratives del personal funcionari impedeix una aplicació analògica expansiva de règims laborals o de Seguretat Social allà on manca cobertura normativa específica.

Això obliga a diferenciar amb precisió els col·lectius d’ocupació pública:

  1. Personal funcionari de carrera: es regeix per l’EBEP, la normativa de funció pública corresponent i, en l’àmbit passiu o de protecció social, pel règim que li sigui aplicable. Amb caràcter general, no disposa d’un dret ordinari a la jubilació parcial si no existeix norma expressa que l’habiliti.
  2. Personal laboral al servei de les administracions públiques: sí pot accedir, en principi, a la jubilació parcial en els termes de l’article 215 TRLGSS, perquè la seva relació és laboral i el mecanisme legal s’articula sobre instituts laborals.
  3. Personal eventual i personal directiu professional: tampoc no poden assimilar-se, sense més, al règim funcionarial de jubilació parcial; la seva posició dependrà del tipus de vinculació i del règim de Seguretat Social efectivament aplicable, però no de l’article 67 EBEP com si aquest reconegués una jubilació parcial general, perquè no ho fa.

En l’àmbit de la funció pública local i catalana, aquesta conclusió no es desplaça per cap norma general especial. La normativa local i autonòmica de funció pública no pot crear, per simple desenvolupament reglamentari o per acord convencional, una modalitat de jubilació funcionarial mancada de cobertura en la legislació bàsica i en la legislació de Seguretat Social o de classes passives que resulti aplicable. Això és especialment rellevant perquè històricament hi va haver experiències administratives o previsions convencionals que van intentar projectar la jubilació parcial sobre personal funcionari, sobretot a l’administració local; tanmateix, aquestes construccions han quedat jurídicament debilitades si no se sostenen en una habilitació legal expressa.

Cal afegir una segona precisió: la qüestió no es resol invocant sense més el règim de classes passives. El text refós de la Llei de Classes Passives de l’Estat, aprovat pel Reial decret legislatiu 670/1987, regula la jubilació o retir del personal inclòs en aquest règim, però no configura la jubilació parcial com a figura general equiparable a la de l’article 215 TRLGSS. El seu sistema s’articula sobre jubilació forçosa, voluntària i per incapacitat, en coherència amb la lògica estatutària i no amb la reducció parcial de jornada pròpia de la relació laboral. Font oficial: https://www.boe.es/buscar/act.php?id=BOE-A-1987-12636

En conseqüència, la posició jurídicament més sòlida és aquesta: el funcionari de carrera no té, amb caràcter general, un dret subjectiu a la jubilació parcial per mera analogia amb el personal laboral. Només seria admissible si una norma legal específica, aplicable al col·lectiu concernit, establís expressament aquesta possibilitat, definint-ne requisits, efectes estatutaris, incidència retributiva, cotització, cobertura de la plaça i eventual mecanisme de substitució. Sense aquest desenvolupament, la reducció de jornada pròpia de la jubilació parcial no encaixa de manera natural en la relació funcionarial.

Des del punt de vista procedimental, aquesta inexistència de règim general implica que l’Administració no pot reconèixer la jubilació parcial al funcionari de carrera basant-se només en acords interns, pactes o criteris de gestió. Qualsevol resolució favorable hauria de recolzar-se en una norma habilitant suficient i en la seva correcta connexió amb el règim de previsió social aplicable. En cas contrari, el risc d’invalidesa per manca de cobertura normativa és alt.

Jurisprudència rellevant

La jurisprudència realment pertinent és escassa i s’ha centrat, sobretot, a negar l’extensió automàtica de la jubilació parcial al personal funcionari quan manca previsió legal expressa. No consta una doctrina jurisprudencial recent del Tribunal Suprem que reconegui, amb caràcter general, un dret dels funcionaris de carrera a la jubilació parcial en els termes de l’article 215 TRLGSS.

És rellevant la doctrina consolidada segons la qual la jubilació parcial és una institució legalment configurada per al personal laboral i no extrapolable sense base normativa al règim funcionarial. En aquest sentit, la Sala Social del Tribunal Suprem ha vinculat la jubilació parcial a la celebració o existència de contracte a temps parcial i, si escau, contracte de relleu, és a dir, a categories pròpies del dret del treball i de la Seguretat Social, no del dret estatutari funcionarial. La consulta de la jurisprudència oficial s’ha de fer a CENDOJ: https://www.poderjudicial.es/search/indexAN.jsp

En l’ordre contenciós administratiu, diversos òrgans judicials han rebutjat pretensions de funcionaris sustentades en l’aplicació analògica de la jubilació parcial laboral, precisament perquè l’EBEP i la legislació funcionarial no la reconeixen com a modalitat ordinària de jubilació. No obstant això, atès que la casuística és dispersa i molt dependent del col·lectiu, del règim de previsió i del moment normatiu aplicable, no és prudent elevar aquestes resolucions a doctrina general més enllà d’aquesta idea central: sense norma expressa, no hi ha dret subjectiu del funcionari de carrera a la jubilació parcial. Font oficial de consulta jurisprudencial: CENDOJ, https://www.poderjudicial.es/search/indexAN.jsp

No s’ha localitzat una sentència del Tribunal Constitucional o del Tribunal Suprem que, amb valor clarament decisiu i general, imposi el reconeixement de la jubilació parcial als funcionaris de carrera com a conseqüència directa de l’EBEP o del TRLGSS. Aquesta absència és, en si mateixa, coherent amb la configuració legal vigent.

Valoració jurídica final o conclusió

La jubilació parcial no integra, avui, el règim general de jubilació dels funcionaris de carrera. La legislació bàsica de funció pública —article 67 EBEP— no la preveu, i la seva regulació ordinària es troba a l’article 215 TRLGSS, construït sobre categories laborals incompatibles, en principi, amb la relació estatutària funcionarial. Tampoc la normativa catalana general de funció pública estableix un dret general dels funcionaris de carrera a aquesta modalitat.

Per això, la resposta jurídicament correcta a la qüestió plantejada és negativa en termes generals: els funcionaris de carrera no poden accedir a la jubilació parcial llevat que una norma legal específica, aplicable al seu col·lectiu i compatible amb el seu règim de previsió social, ho estableixi de manera expressa. La confusió entre personal funcionari i personal laboral és, en aquesta matèria, especialment problemàtica i ha de ser evitada. En l’ocupació pública, la jubilació parcial és una institució normalment vinculada al personal laboral; la seva extensió al personal funcionari no pot presumir-se ni construir-se per analogia, conveni, pacte o simple pràctica administrativa.

Relació final de fonts oficials utilitzades